En el moment en què una crisàlida es torna papallona, el gris de l’embolcall que abans era la seva casa, la seva única protecció, es transforma en quelcom taronja, vermell, blau... una cosa tan preciosa... La papallona bat les seves ales i els colors es difuminen els uns amb els altres creant un arc de Sant Martí multicolor i volador.
Però mentrestant, en el mateix planeta, aquests colors tan preciosos s’esvaeixen i en romanen solament el vermell, el marró i el negre. Tribu dels Maujàn. El dia anterior a la nit, li van donar doble ració d’arròs per sopar, però ella encara no sabia perquè, tot i que aviat se’n adonaria. La mare s’emporta a la innocent nena. Ella encara no sap que se’n recordarà sempre d’aquell dia, encara no sap que allò marcarà la seva existència per sempre i que el mal, serà irreversible. Allà es troben una dona que, de manera fàcil i molt poc higiènica però massa perillosa, li practicaria l’ablació, li extirpa el clítoris, els llavis interiors i exteriors de la vulva, sent conscients que allò podia causar la mort de la seva filla i en el cas de no morir, provocaria dolors insofribles al llarg de la seva vida.
Enmig de tots aquests esdeveniments, una sala coberta de papers colors blau turquesa i perfectament higienitzada però plena de persones que ajuden a donar a llum a una dona realment adoloria que porta 8 hores esperant per a veure el seu fill per primera vegada, esperant per a poder-lo tenir en braços i veure’l créixer.
I just en el moment en què ella té la darrera contracció... Un home a París amb una bata blanca, una fusta plena de pintura amb barreges i proves de color i envoltat de tubs de pintura i ampolles amb substàncies nocives, posa l’última pinzellada en una pintura que portava 5 anys donant color, se n’adona que aquest temps ha donat el seu fruit i se’n sent orgullós. Del què no n’està tan content, és del motiu que ha calgut per pintar-lo.
Aquesta pintura, d’una immensitat inimaginable, monocromàtica, amb unes tonalitats grises, negres i, fins i tot, blanques en algunes zones. És una pintura que d’alguna manera representa una cosa absolutament demacrant amb la qual han mort tantíssimes persones. Aquest quadre està inspirat en les fotos que veu Pablo Picasso en els diaris francesos sobre el bombardeig de Guernika durant la Guerra Civil Espanyola.
Mentrestant, un neoyorquí es posa furiós en un Burguer King perquè se’ls ha acabat la seva hamburguesa preferida, tenyint així tota la sala del vermell encès de la fúria d’aquest home que s’enfada per coses sense importància.
Un nadó que plora, un conill que ha caigut a les trampes d’un caçador furtiu, un senyor que plora la pèrdua d’una persona molt estimada, un noi que corre perseguit per la policia, uns nens que esperen l’arribada dels reis mags, la bala que travessa el cos tou d’un nen de 5 anys en algun lloc conflictiu, la onada gegant que aboleix aquella abans feliç costa del sud americà...
Perquè som tan hipòcrites?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada