Quan tot allò inesperat es torna present, no saps exactament per on sortiràn les teves emocions.
Quan tot allò que abans era aparentment llunyà, es torna proper, el caudal d'emocions, pensament i sentiments t'innunden i et fan sentir quelcom innexplicable que t'insereix en una densa capa de nosequé negre-gris que ho omlpe tot, que sense més explicacions, et torna tan menuda bruta i despreciable que el món sembla més gran, més caòtic i més abstracte del que ho era abans.
Que tot el que et semblava immens, plé de vida, ara és i no és. És brut, corrupte, innexpresiui exageradament d'un altre món. I sense adonar-t'en, tu també estas brut, innexpresiu i corrupte.
Emmagatzemes il·lusions de futurs magnífics, reconstruits i plens de joia i tot allò que abans ens feia ser felissos però de sobte tot això s'esbaeix com aquels castells de sorra construits per ànimes joves i innocent, aquells castells construits massa bora del mar i que en un tres i no res, es difuminen per convertir-se en pols, en llums, en obres, en res, però que abans ho havien sigut tot.
La penombra i les llàgrimes són presents en els rostres de tots nosaltres, aquests despreciables sentiments. Aquests ganes de regalar la vida a aquesta persona que ha mort, però que mereix seguir vivint, algu que ha viscut somrient a cada instant, algú que volia seguir vivint sense importar-li el preu de la vida.
T'ESTIMO TIETA, DESE SEMPRE, SEMPRE I PER SEMPRE.
- Cristina Moreno Medran 15.02.2010
